Imprimir

Publicat a: Diari ARA (suplement ARA Emprenem) (20.11.2011)

El protagonisme dels sondejos (i de les empreses que els elaboren i els mitjans de comunicació que els utilitzen) ha estat sensiblement diferent -i molt superior- en aquesta campanya respecte de les anteriors. El que és probable i hipotètic s’ha presentat com a cert i inevitable. Així, els sondejos han rivalitzat amb la sobirania popular com a expressió més diàfana del resultat electoral. Encara és aviat, haurà de ser estudiat profundament en els pròxims mesos, per determinar de quina manera la persistència d’un marc mental, sustentat en les mostres de camp, ha recreat un clima sociològic inexorable.

Els mateixos mitjans de comunicació s’han vist arrossegats -amb la seva contribució inestimable- a aquesta pressió asfixiant. Els que haurien d’haver introduït variables de correcció, cautela i prevenció en la informació que oferien s’han afanyat a certificar abans que a informar i contrastar.
Tanta és la pressa per donar un resultat, provocada per la competència brutal entre els mitjans, que han convertit en fet la hipòtesi. En cert, el càlcul. En definitiu, el que és més probable. Els mitjans de comunicació han volgut fer la portada del dia 21 durant tota la campanya i amb les seves urgències han creat, també, una atmosfera tancada.

Paradoxalment, quan els sondejos mostren empat o rivalitat són menys decisius en aquesta funció no desitjada de profecia determinista. En aquests escenaris, les diferències mínimes entre els resultats que ofereixen les diferents empreses reflecteixen petites oscil·lacions amb resultats finals molt diferents,  a causa de la proximitat de les forquilles i la contingència dels candidats. En aquestes situacions els sondejos estimulen, no certifiquen. Animen, no dissuadeixen. La solvència del sector de les empreses demoscòpiques és desigual. La competència econòmica entre elles ha provocat una obsessió finalista en les seves anàlisis i estudis. La pressió és brutal en aquest àmbit, en què la demanda pateix una marcada estacionalitat.
Així doncs, sembla que els vots han de donar la raó als sondejos. Ens encaminem cap a una gestió política basada en el tracking, en la mesura dels parers populars com a símptoma de la satisfació o l’enuig del poble sobirà amb determinades polítiques i decisions. Massa simple davant els reptes que ens proposa el segle XXI, que no hem fet més que encetar. La política hauria de tractar de dirigir les tendències socials -anticipar-se a les necessitats futures i prevenir els conflictes del demà- no sotmetre’s a elles per perpetuar una determinada opció en el poder.

Enllaços d’interès:
Encuestas electorales (WonkaPistas, 13.11.2011)
Sondeo a los sondeos (José Ignacio Wert. El País, 16.11.2011)
Elecciones singulares (Julián Santamaría. La Vanguardia, 12.11.2011)
Bloc d’Oriol Bartomeus: La ciutat llunyana