‘La batalla semàntica del procés en 38 paraules’

Publicat: Diari Ara (3.11.2013)

Entrevista amb Oriol March per a la seva crònica, i del David Miró, publicada el passat diumenge, dia 3 de novembre, amb el títol ‘La batalla semàntica del procés en 38 paraules‘ on el llenguatge és escenari d’un dur combat conceptual. Es recullen també aportacions de Joan Manuel Tresserras i Antoni M. Piqué

(…) El procés sobiranista es juga, també, en el camp de les paraules. ‘Dret a decidir’, ‘estat propi’, ‘independència’, ‘diàleg’ i ‘moderació’ són només alguns dels mots que s’associen al moment polític català i que tant la classe dirigent com els actors mediàtics fan servir per mirar de guanyar la batalla de les idees.

“Els marcs conceptuals influeixen en les nostres percepcions polítiques, defineixen l’agenda i creen tant imaginaris com codis”, sosté Antoni Gutiérrez-Rubí, consultor de comunicació. “Les revolucions s’han fet explotant els límits del llenguatge, adaptant paraules i creant-ne de noves”, defensa el comunicòleg Joan Manuel Tresserras. El diccionari del procés, que repassem en aquestes pàgines també amb el consultor de mitjans de comunicació Antoni M. Piqué, és també una arma política de primer ordre. (…) (per seguir llegint l’article cal accedir a través del diari ARA)


A continuació us deixo, també, les preguntes que em vàrem fer i les meves respostes que crec que us poden resultar d’interès:

Quina importància tenen les paraules a l’hora de marcar el ‘frame’ en un conflicte polític com el que existeix entre Catalunya i Espanya?
Les paraules, i com s’utilitzen, són importantíssimes. Tres són les raons:
1. Els marcs conceptuals o frames influeixen en les nostres percepcions polítiques i en les nostres intencions de vot.
2. Defineixen l’agenda… (mediàtica i política).
3. Creen imaginaris i codis. “Dret a decidir” és el gran exemple… i la gran “troballa” dels darrers anys.
Com fa un temps ho va ser “peix al cove”, per exemple.
I una cosa més: de totes les paraules, les que recreen metàfores (símbols, icones, imatges…) són les més potents.
Cal recordar que “pensem en imatges”. Qui faci servir les paraules més visuals té una gran oportunitat per a liderar el combat polític, ja que haurà creat el “marc simbòlic” adient.

Hi ha paraules que tenen un doble sentit, i no són precisament poques: radicalitat, diàleg, moderació, legalitat per exemple. Com ho valores?
Les paraules tenen el sentit que tenen, però en el context català-espanyol, impliquen quelcom més que un significat. Volen fer una crida inconscient al nostre cervell, dient-nos què és positiu i què és negatiu. I aquí rau bona part del combat. Per exemple, qui sigui capaç d’apropiar-se (amb paraules, fets i actituds) del concepte diàleg, guanyarà el combat conceptual, sigui quin sigui el seu objectiu polític últim. Hi ha paraules amb connotacions positives i negatives i l’estratègia consisteix en residenciar-les en el teu espai ideològic.

Els diferents actors juguen amb l’ambigüitat. Es parla de dret a decidir, no de dret a l’autodeterminació. Es parla de consulta, no de referèndum. Fins on es poden estirar les paraules per portar-les al teu terreny?
Es poden estirar tant com es vulgui, fins a cert punt, per a intentar atraure la majoria. Autodeterminació és vista com una paraula que pot fer que molta gent no s’hi senti a gust, en canvi ‘dret a decidir’ és un dret positiu. Tots els actors juguen amb les paraules per a aconseguir els seus objectius. Però crec que els electors cada cop valoraran més la claredat i la autenticitat de les propostes. Una consulta crea una dinàmica d’opcions, i llavors, reclama claredat. Una negociació permanent (Estatut, desplegament, defensa, o nou finançament) reclama negociació i, llavors, l’ambigüitat és imprescindible a la política per poder avançar.

Els mitjans de comunicació tenen un paper clau a l’hora de construir realitats. És ara el ciutadà més lliure per no caure en els paranys dels grups mediàtics en la mesura que tria el canal per informar-se?
És més lliure perquè té més llocs on informar-se i debatre, però, finalment, poca gent s’informa a llocs on no opinen com ell, sigui als mitjans tradicionals com a la xarxa. Fins i tot a Twitter hi ha estudis que diuen que seguim més a qui pensa com nosaltres. La dada rellevant és que molts ciutadans encara no tenen una opinió tancada, encara que sí “pre-formada”. Els media tenen una gran oportunitat per anar generant espais de deliberació constructiva que permetin pendre opcions en base a alternatives, balanços, riscos i avantatges. És el moment del debat. Un bon moment pel periodisme compromés.

Etiquetas:

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *