Les emocions a la Revista Valors

emocions

Comparteixo un fragment de l’entrevista per a la Revista Valors núm.143 (@revistavalors)

Ubicada al carrer del Consell de Cent, la Fàbrica Lehmann s’ha reconvertit en espai de creativitat a l’Eixample de Barcelona. Encara que des de fora sembla un recinte vell i poc atractiu, la seu de la consultora de l’Antoni Gutiérrez-Rubí –sense deixar de ser respectuosa amb el passat dels murs que l’acullen– desprèn en el seu interior un aire blanc i fresc de modernitat. Ens hi trobem un divendres al vespre, quan ningú encara no s’acaba de creure que Donald Trump serà a partir de gener el nou president dels Estats Units, per comentar la relació cada cop més estreta entre política i emocions. Antoni Gutiérrez-Rubí (Barcelona, 1960), nascut al barri del Clot de Barcelona. Activista i compromès amb la realitat social que va marcar la Transició, ben aviat es va decantar pel món de la comunicació i l’art a través del disseny gràfic. L’any 1986 va fundar l’empresa Ideograma que, en els seus orígens, sorgeix com una companyia amb una sensibilitat especial pel disseny gràfic (que conceptualitza i porta a terme). Poc a poc, la direcció de projectes amb un marcat compromís polític i social fa que la seva trajectòria professional es vagi enfocant de manera especialitzada cap a l’assessoria en comunicació i la consultoria política. Autodidacta i apassionat per la lectura, Antoni Gutiérrez-Rubí s’ha anat fent a sí mateix. La “política de les emocions” o la “tecnopolítica” són alguns dels conceptes sobre els quals incideix en els textos i col·laboracions que realitza habitualment a nombrosos mitjans de comunicació.

Acudim a les urnes cada vegada amb més emocions i sentiments o amb més raons i ideologia?

Primer cal dir que avui, les dades, els fets, les evidències, contrastades com a veritats… no són capaces de combatre els perjudicis i els apriorismes dels ciutadans. Com a mecanisme de defensa i d’autoafirmació les persones tenim instal·lades unes idees molt consolidades. A la societat actual, el dubte, que tant de predicament ha tingut en la història del pensament, és vist com una debilitat, com un problema. La gent no conviu bé amb els dubtes, se sent més segura amb les certeses. I, en molts casos, les certeses s’instal·len de forma molt rocosa, com un perjudici.

Som inalterables.
Quan tenim una certesa, una forma d’entendre la vida o d’entendre el Bé i el Mal molt fixada i ens arriba una dada que ens ho desmenteix entrem en crisi. Per tant, la forma de no qüestionar-nos és rebutjar-la prèviament. Per això, en les darreres eleccions nord-americanes, un nombre molt important de ciutadans, davant de fets i proves evidents que s’estaven dient mentides, han decidit considerar-les com a part d’una conspiració.

Per tant, no ens qüestionem res?
Avui és molt difícil pensar. La vida contemporània i quotidiana ens porta a un ritme en el qual pensar reclama un temps i un estat d’ànim que no és habitual que tinguem. I, per això, pensem amb el que sentim. I és aquí on radica la importància de la comunicació emocional o de la política emocional. La gent acaba tenint idees molt clares, molt fermes i molt contundents a partir de coses que ha sentit o que li han fet sentir, experiències personals o idees viscudes. I aquesta idea viscuda es transforma amb un convenciment; perquè pensar de forma abstracte o acadèmica, sense la intermediació de la vivència, és molt complex.

Una sentència molt preocupant.
Però encara hem de tenir en compte un darrer element. Quan la gent té problemes i té por sobre el futur –per exemple, perquè no té assegurat el seu lloc de treball– necessita solucions ràpides i dreceres. I, de nou, aquí, el pensament complex i racional no és capaç d’entendre la urgència psicològica, socioeconòmica i real de la gent de trobar una resposta. Quan la gent està angoixada, prima les solucions ràpides per sobre de les solucions ponderades, pensades o equilibrades. En resum, és per tot aquest conjunt de coses, que les emocions, que sempre han estat determinants en la construcció de les nostres conviccions, en aquest moment encara tenen un paper més rellevant en la societat de l’abundància de la informació.

Com a primera causa del que ens passa apuntava el fet que avui els ciutadans tenen conviccions fermes ben instal·lades. Això no contrasta amb la fragilitat de les emocions?
Les conviccions de les quals parlo s’acostarien més al terreny de la fe religiosa. Sabem, des dels filòsofs antics, que la millor manera de pensar és dubtar, però dubtar té un gran cost i, per això, la gent prefereix aferrar-se a les creences i conviccions; conviccions a les quals no vol renunciar encara que hagin estat desmentides per fets, dades o evidències. De fet, sovint aquestes conviccions no són fruit del pensament racional, que ja inclou el dubte dins de si mateix, sinó ancoratges sobre els quals construir una autonomia, una identificació i una seguretat personal. I en aquests moments moltes persones prefereixen sentir-se segures en una convicció equivocada que en un dubte raonable.

I davant un votant així, un polític com s’hi aproxima?
En una situació així, la paraula clau és empatia. L’empatia consisteix en posar-se al lloc de l’altre, interpretar les seves emocions i, en aquest cas, canalitzar-les en forma de decisió política. El lideratge convencional es mou més en el terreny de la simpatia i del follow me (seguiu-me). En canvi, avui hi ha una demanda de líders que entenguin l’estat d’ànim de la ciutadania, altament angoixant per a la gent que pateix. En aquest moment, un polític que entén l’estat d’ànim dels seus electors, que connecta amb les seves emocions, que escolta i que converteix un perdedor en una persona important, té més possibilitats de guanyar.

Estaríem parlant d’un líder amb intel·ligència emocional. I això existeix?
Ens poden agradar o no aquells que ho són, però sí, existeixen. Per exemple, Donald Trump ha exercit un lideratge emocional; amb una gama de grisos i de foscos brutal, però també amb una gran capacitat d’entendre l’estat d’ànim del target que a ell li podia atorgar la victòria. Per convertir cinc milions d’aturats del sector industrial –perdedors, desesperats, indignats i desconfiats–, en un moviment guanyador, venjatiu i capaç de provocar una sacsejada a l’establishment, has d’entendre molt bé l’estat d’ànim de la gent. (…)

Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als punts de venda habituals o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat

Etiquetas: , ,

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *