Entrevista de Manel Riu per a Crític, que reprodueixo a continuació.
Fa 40 anys que Antoni Gutiérrez-Rubí (Barcelona, 1960) és assessor polític. Ha estat un acompanyant clau per a algunes de les victòries presidencials més importants de l’esquerra llatinoamericana, com la de Claudia Sheinbaum, a Mèxic, o la de Gustavo Petro, a Colòmbia. També ha treballat per a la dreta, en campanyes com la de Juan Manuel Moreno Bonilla, a Andalusia. Tanta experiència li ha fet guanyar alguns enemics: fa uns mesos, el president argentí, Javier Milei, va exposar-lo a les xarxes socials acusant-lo de ser «porqueria humana». En aquesta conversa, ens allunyem de les batalletes electorals per radiografiar un dels terratrèmols polítics de fons que estan sacsejant les democràcies arreu del món: el naixement polític de la generació Z. El seu darrer llibre, Polarización, soledad y algoritmos (Siglo XXI), analitza sense alarmisme com viuen i com pensen els joves d’avui.
L’any 2021, una enquesta va detectar que un 75% dels joves veia amb preocupació el futur i considerava que viuria pitjor que els seus pares. Com pot afectar políticament un jove créixer sense una perspectiva de millora de la seva vida?
Aquest és un tema central. És una generació que té interioritzada de manera molt dolorosa i molt desesperançada la convicció que viurà pitjor que els seus pares. El futur no és un lloc al qual volen anar, no hi volen arribar perquè no serà millor. Això té una dimensió personal: tinc 30 anys i encara visc a casa dels meus pares. O, per més que m’esforci, els treballs que aconsegueixi no seran millors. I així no es pot tenir autonomia, no hi ha garanties per al progrés personal o familiar. La cadena entre l’esforç, la remuneració i el progrés s’ha trencat. Quan això passa, s’afebleix la democràcia. Si no tens futur, la mirada melancòlica cap al passat és molt gran, encara que no l’hagis viscut.
Aquesta desesperança s’evitaria amb una millora de les condicions materials dels joves, fent més assequible l’habitatge i apujant salaris? O amb això no n’hi ha prou?
No n’hi hauria prou, però seria molt determinant. Ara està molt interioritzada la idea que el salari ja no és cap garant dels recursos necessaris per a l’autonomia i la independència personals. La remuneració del treball ja no garanteix les necessitats materials del jovent.
Naomi Klein defensa que els feixismes sempre són una resposta a una crisi d’època. I explica que, en l’actualitat, és una resposta a aquesta absència de futur que provoca la combinació entre el model econòmic imperant i la crisi climàtica. El nou feixisme és una aposta contra el futur. Això explica el seu èxit en bona part dels joves?
Jo en això tinc un matís. Quan el camí del futur no és desitjable ni garantista, la drecera és atractiva. I d’alguna manera els populismes autoritaris han aconseguit inocular la idea que hi ha dreceres ràpides. Tenen un efecte resolutiu.
Però aquestes dreceres tampoc permeten arribar al benestar desitjat…
No, però troben culpables, culpables molt evidents. Són els de fora, els altres, en un sentit molt ampli de la paraula: les dones, els estrangers, els polítics. I també és una drecera de ruptura intergeneracional. Els altres també són les generacions anteriors. Molts sectors sub-30 viuen un trencament del pacte entre pares i fills, entre avis i nets, amb una certa ira i amb decepció. I el que ofereixen les dreceres és la facilitat per entendre i orientar aquesta mala llet, ofereixen canalitzar-la políticament.
Al llibre expliqueu també que els joves d’avui passen menys temps amb els amics, tenen menys cites i fan menys esport. I també hi ha taxes més altes de soledat, de tristesa, d’ansietat. Com es relaciona tot això?
En els sub-30, la majoria de les relacions interpersonals estan mediades per una pantalla. Amb aquestes plataformes pots recrear una certa connexió amb altres persones quan estàs sol, perquè t’ajunten amb el contingut de gent amb què comparteixes interessos. Al final, aquestes connexions et fan veure el món com un mirall, no com una finestra. És una mena de presó digital: a través d’aquestes plataformes, el món s’assembla cada vegada més al que tu vols veure i creure. T’acabes aïllant, i això conviu amb les solituds i les soledats. Per això hi ha menys cites, hi ha menys trobades, menys parelles, més dificultats per a la socialització. No és un tema menor, aquest. En les generacions anteriors, quan els joves volien trobar-se, havien d’anar a llocs presents, en temps i en ubicació. El trencament del temps present canvia moltíssim les relacions interpersonals.
Destaqueu que en això hi ha una gran bretxa de classe. Els adolescents de 13 a 19 anys de classe baixa utilitzen les pantalles dues hores més al dia que els de classe alta, segons un estudi fet als Estats Units. Quins efectes polítics té això?
En general, els sectors amb menys possibilitats socioeconòmiques tenen menys recursos per sortir, per anar a llocs. Transport, mobilitat, accés, consum… Socialitzar costa diners, molts diners. En canvi, no moure’t de casa no costa diners: el que consumeixes és el teu temps, la teva energia i la teva identitat. Per això els sectors amb menys recursos estan més temps connectats, i això té conseqüències en la seva salut mental, i també en el model de relacions que tenen. Les plataformes ofereixen l’oportunitat d’estar moltes i moltes hores en contacte amb comunitats que cada cop són més tancades, que cada cop són més mirall, més bombolla. Això té aquest efecte narcòtic: penses que estàs connectat, però cada cop estàs més presoner.
En els darrers anys ha crescut una bretxa de gènere en les opinions polítiques del jovent. Les dones joves s’han desplaçat a l’esquerra, i els homes joves, a la dreta. La bretxa també s’ha estès a temes que en principi no tenen tant a veure amb la desigualtat de gènere, com ara les opinions sobre la immigració o sobre el canvi climàtic. Per què?
En els darrers deu anys, el segment sub-30 ha paït malament la igualtat entre homes i dones. Elles tenen millors notes, acaben abans la universitat, tenen millors treballs, tenen millors salaris, són més interessants en general. I molts nois ho han viscut com si això hagués estat en contra del seu progrés. Ha augmentat el masclisme encobert, però sobretot la misogínia, la por envers la dona. Els nivells de maduresa d’adolescents i preadolescents també són diferents, i tot això genera una mena de brutalisme masculí-viril que fa que molts nois se sentin millor connectant digitalment amb altres nois, perquè tenen dificultats reals per socialitzar-se amb les noies. Les veuen lluny, distants i superiors. És un procés creixent en els darrers deu anys. I aquesta mirada ressentida és culpabilitzadora vers les polítiques d’igualtat. Això és un problema, de fons, molt greu. Això també fa que moltes noies considerin que els nois són més prescindibles per a tot: per divertir-se, per aparellar-se, per establir plans de futur, per emancipar-se… Està provocant generar maneres de viure ben diferenciades. I, quan tens aquestes maneres de viure ben diferenciades, les teves maneres de veure el món també són diferents. Elles veuen el món amb una perspectiva més comunitària, més de solidaritats profundes i amb més demanda en general de polítiques públiques. Els nois veuen aquest món amb més hostilitat i ressentiment, el veuen dominat per elles.
Per això al llibre dius que “es fa necessari replantejar el missatge progressista per als homes”. Segur que cal procurar allunyar aquest segment de la població de l’extrema dreta, però a la vegada, si l’esquerra se centra en les seves demandes, pots fer passes enrere en la lluita per la igualtat que tant ha costat incorporar. Com es pot trobar aquest equilibri?
És un gran tema. Jo parteixo de la idea que les grans reformes necessiten majories irreversibles, i que les majories irreversibles necessiten temps. El problema és que la igualtat no es decreta. Calen lleis que la garanteixin, sí. Però la igualtat efectiva és una transformació, no és un decret. I els processos de transformació són lents, reclamen una maduració sostinguda i àmplia. I en els darrers temps, donada la urgència de molts sectors progressistes per aconseguir reformes decretables, potser hem perdut de vista que necessitem reformes culturals i transformadores, per aconseguir que tothom arribi a un punt de no retorn. Te’n poso un exemple: en quin moment vam creure que era una molt mala idea fumar als avions? Hi ha un moment en què la ciutadania s’adona que és una mala idea. I després hi ha una llei que se suma a aquest clic col·lectiu que ha fet la majoria. Quan una llei converteix un clima d’època en norma, es fa irreversible. Avui a ningú li passa pel cap que fumar a l’avió és un dret.
Seguint el teu exemple: l’hegemonia antitabac, per dir-ho així, també va enfortir-se pel fet que una discutida llei va prohibir fumar als bars…
Sí! El que dic és que les normes poden no ser suficients, encara que siguin imprescindibles. Les esquerres de vegades tenen una temptació alliçonadora i normativa, perquè creuen que tenen raó. Hi ha una superioritat moral que et fa no veure que potser hi ha coses que cal compassar o ajornar fins a aconseguir majories realment irreversibles i transversals. La temptació normativa és una arrogància política que, de vegades, provoca retrocessos. Jo crec que l’esquerra ha de posar més el focus en els processos culturals i no només en les reformes normatives. No és només la norma: és la reforma cultural la que cal garantir.
En els darrers anys ha tingut molt èxit entre els homes joves la tendència de voler guanyar diners de maneres arriscades, els criptobros, les apostes esportives, i alhora tendències que apunten a l’èxit individual basat en l’esforç, com els gymbros. Com interpretes aquesta dualitat? O què tenen en comú?
Això té a veure amb la idea que el treball i la remuneració no són suficients. El que progressa a partir de l’esforç constant i perseverant, en el fons, és un looser, perquè sempre serà insuficient. Si el salari és una merda, el que cal és ser audaç i arriscar-se, és desvincular el treball de l’obtenció de rendes. És molt temptador, i el món criptobro va en aquesta direcció. Els gymbros són un altre fenomen: al darrere hi ha la idea de l’exhibició de la virilitat i d’una masculinitat tradicional, encara que molts siguin també cryptos. En les eleccions nord-americanes, Donald Trump va fer una gran inversió publicitària segmentant moltíssims missatges als gimnasos dels Estats Units amb un gran èxit.
Expliques que l’extrema dreta s’ha fet forta en les noves formes de comunicació digital, especialment a YouTube. Bona part del seu èxit ha estat arribar a joves inicialment poc polititzats. L’esquerra ha estat menys hàbil en el camp de les xarxes socials? Per què?
Sí. Crec que és per diversos fenòmens. Una part és perquè la cultura de l’espectacle és menyspreada per les esquerres. La cultura digital és una cultura d’espectacle i d’impacte. Però a l’esquerra hi ha una certa aversió, un recel, a crear continguts que tenen una certa aparença de superficialitat, però que tenen càrregues simbòliques de fons. L’esquerra ho viu amb una certa incomoditat. En canvi, la nova dreta està entenent amb molta habilitat els nous mitjans digitals, com els pòdcasts i els streamers. La quantitat d’influenciadors autoritaris o d’extrema dreta, i la producció de continguts que fan, és molt superior. La proporció és de tres a un, o de quatre a un.
Hi ha qui en culpa les plataformes: diuen que és per disseny que afavoreixen l’extrema dreta.
És cert que els algoritmes creen càpsules, bombolles i dependències digitals. Però no tot es pot explicar pels algoritmes i per les plataformes. Aquí hi ha una lluita cultural masculinitzada, militaritzada i desinhibida de l’extrema dreta, que ha sabut utilitzar l’espectacle d’impacte i el xou. Hi ha una estratègia de ruptura contra l’statu quo i contra els convencionalismes, inclús amb el llenguatge, que els fa molt atractius. I, en general, el discurs digital de l’esquerra és un discurs una mica predicador. Quan vols tenir la raó, només vols que te la donin, i aquesta superioritat moral és molt present a l’esquerra. En canvi, les noves dretes es mouen amb molta més desinhibició. En diuen de més grosses, i això també és un atractiu. La cultura digital és una cultura d’impacte, però l’esquerra està més continguda. Està com amb el fre de mà posat. Tots aquests elements han fet que les noves dretes siguin atractives, sobretot en el segment sub-30 i en els homes. I, tot i que es va creant un cert anivellament, no és suficient. L’avantatge que té l’extrema dreta a les xarxes és molt superior.
Poses d’exemple contrari l’expresident de Mèxic Andrés Manuel López Obrador com a líder d’esquerres que sí que ha sabut comunicar en aquesta nova era. Què ha fet diferent?
Ha tingut una constància i una perseverança rocoses, amb una roda de premsa cada dia a les set del matí. Sense tenir formes contemporànies ni modernes, aquesta constància ha transmès una fortalesa que és atractiva. Si fa una roda de premsa diària, és que és un home fort, que ordena. Aquesta idea de la fortalesa és atractiva.
S’ha acusat l’esquerra d’estar massa preocupada per la batalla cultural, coses com la cultura de la cancel·lació, en lloc de focalitzar-se en els problemes materials. Però al mateix temps l’extrema dreta avança amb les polèmiques generades des de la batalla cultural. Què n’hem de fer, d’aquesta contradicció?
La creació de climes d’època és el gran objectiu polític transformador. És a dir, aconseguir que es produeixi una decantació final. Com diu el poema, no saps quant pesa un floquet de neu; però, si en cauen molts, n’hi ha un que acaba trencant la branca de l’arbre. Quants floquets de neu han de caure per aconseguir que aquella branca es trenqui? Quants floquets fan falta per aconseguir que fumar dins de l’avió no sigui acceptable per a ningú? No ho sabem, però només es pot aconseguir amb producció cultural. Les forces polítiques transformadores i d’esquerres han de convertir-se en agències culturals. Han de produir continguts. Perquè el que crea una opinió en la gent és el consum de continguts. No és la interpretació de la veritat o la creació de normes sobre la realitat. El que crea opinió en la gent és el que sent. I el que sent i el consum de continguts estan íntimament lligats. La millor manera de fer un combat transformador i progressista és convertir-se en una agència de continguts culturals. El que han de fer les forces polítiques que vulguin tenir una orientació transformadora és crear continguts molt interessants. A TikTok, aquestes setmanes, es veuen moltíssims nois i noies que t’ajuden a descobrir la llengua catalana. Ho fan divertit, desinhibit, no és paternal. És un contingut atractiu. Crec que aquesta és una molt bona via. L’humor i la creativitat haurien de ser armes de les esquerres. I de manera molt més desinhibida i divertida i menys acomplexada.
Publicada a: CRÍTIC (07.10.2025)
Fotografia: ©Ivan Giménez
