La comunicació i la regeneració democràtica i política (entrevista)

Entrevista dins del llibre: La comunicació i la regenració democràtica i política (Col·lecció Lexikon Papers). ACCIEP (2014) que reprodueixo a continuació.

T’he sentit dir moltes vegades que la regeneració de la política ha de venir de la mà de l’apoderament de la ciutadania. Però només des d’aquest àmbit veus
possible que es regeneri la democràcia? El deteriorament de la nostra arquitectura institucional i democràtica crec que té a veure amb cinc escletxes, cinc crisis alhora. Una és la limitació que té la política formal per escollir representants i seleccionar personal polític. Això es fa a través dels partits polítics. I alguns ho fan amb formats democràtics oberts,com són les primàries. Els ciutadans tenen la impressió que la selecció de personal polític no és de les millors. Quan els ciutadans perceben que entre els seus representants no arriben els millors sinó els més lleials i els més compromesos amb una idea però no els més capaços per a la gestió de la cosa pública, es lesiona molt la confiança.

I la segona que apuntaves? La segona crisi té a veure amb la comprensió de la realitat: entendre els canvis i les noves dinàmiques, l’evolució de la societat, per part dels polítics i les forces polítiques. És difícil representar una societat que no entens, liderar una societat que no comprens. És difícil gestionar recursos públics d’una societat amb la qual no s’interactua prou. La tercera crisi es troba en la percepció ciutadana que la política no mana prou. Durant la crisi financera de 2008, una de les percepcions més fortes dels ciutadans era: on és la política? Què fan les nostres institucions, els nostres governants, els representants? Com és possible? La quarta crisi se centra entorn de les propostes. Quan segurament no entens prou bé les coses, el teu poder és limitat, perquè no t’adaptes i fas unes propostes inadequades, massa condicionades per la conjuntura electoral, que arriben tard, que no tenen visió estratègica… I la cinquena és la de l’exemplaritat dels representants. Se’ls demana als polítics un nivell d’exemplaritat i coherència formal i moral entre allò que pensen, diuen i fan.

Ja veig que és sobre aquests cinc pilars que bases la força de l’apoderament ciutadà.
En efecte. Són aquestes cinc crisis simultànies les que fan que la ciutadania comenci a pensar i sentir, amb nivells molt desiguals, que cal recuperar una part de la sobirania delegada als representants i exercir-la, assumint més protagonisme i compromisos. La versió més dura seria el «no ens representen», i la més suau, l’«hem de fer alguna cosa prenent la paraula». És en aquest punt que l’apoderament ciutadà agafa volada amb la recuperació del protagonisme, de les responsabilitats. Així, la iniciativa de les persones ocupa un lloc nou, diferent i emergent. Davant la crisi de la política formal emergeix l’oportunitat de la política protagonitzada per les marees, les multituds, la ciutadania, una nova formulació política que no atribueix als partits l’únic protagonisme ni l’única intermediació.

La volada que dius que agafa l’apoderament, produirà canvis de manera ràpida?
Aquesta emergència té a veure amb la formulació de nous espais polítics, d’iniciatives polítiques que s’allunyen de la marca «partit» i que configuren altres formats d’intervenció política que no són els tradicionals. Aquest apoderament el que reflecteix és la demanda d’un nou tipus de relació entre els ciutadans i els seus representants polítics. Tothom ho està entenent. Des de la política formal s’està buscant la manera de revitalitzar aquesta relació, i per part de la ciutadania hi ha moltes iniciatives de diàleg crític, de vigilància.,de monitorització, de fiscalització. Tot això fa canviar les regles del joc. Des de Maquiavel, la política s’havia atorgat dos grans poders, el control del temps i el control de la informació: «Et diré el que vull i quan jo vull. I ho faig pel teu benestar.» Avui en dia, aquest plantejament és insostenible. «Si fas alguna cosa, tinc dret a saber-ho. I vull saber-ho tot.»

Aquest dibuix no és exclusiu del nostre escenari local; també és propi d’altres territoris i de diferents moments. Hi ha experiències d’evolució diferencials que siguin interessants i que podríem importar?
El que no crec que hi hagi és un únic model. No hi és. Hi ha molt bones pràctiques arreu del planeta que intenten repensar, refer, el model tradicional de la democràcia representativa. A més, la tecnologia hi tindrà un paper clau. El mòbil, per exemple, és un instrument poderosíssim. Serà molt difícil que la política que fracassi a la petita pantalla de proximitat (perquè no comunica bé, perquè no interactua, perquè no té iniciatives d’acció política digital…) pugui triomfar a les urnes.

Algunes experiències que podem tenir en compte, salvant les diferències ideològiques i culturals, les podem veure, per exemple, en determinades formes de construcció del debat polític que s’està desenvolupant a l’Equador, tornant al vell concepte que política i debat són inseparables, la qual cosa significa promoure constantment interaccions personals (assemblees, reunions…). Una altra referència serien les primàries que han fet els Verds europeus per escollir
el seu cap de llista, amb un procés digital on es prioritza molt el debat i la interacció amb els ciutadans.

Tots aquests escenaris estarien emmarcats en el sistema de democràcia representativa. Et planteges altres camins, com la democràcia directa o la deliberativa?
Des dels escenaris formals, però nous, es pot anar avançant cap a altres processos com les iniciatives de democràcia líquida, de democràcia per trams, on el meu vot no te l’entrego de manera total fins al final de la legislatura, sinó que te’l vaig entregant en funció del que jo puc necessitar en cada moment i del que estic disposat a fer, i sobre el que no sé et deixo anar fent, però no sempre. Per exemple, el diputat valencià Joan Baldoví, de Compromís-Equo, va desenvolupar una iniciativa molt interessant, posant a debat, consultant amb els electors que hi van voler participar algunes de les seves iniciatives parlamentàries. Va ser una experiència molt interessant entorn d’aquest concepte de democràcia líquida. A tot arreu s’està produint aquesta forta vinculació entre política i debat, entre política i deliberació conjunta, i la necessitat que el representant legítim ratifiqui la confiança delegada inicialment. Aquesta persona no pot actuar i representar la gent que l’ha votat al llarg del període electoral sense nous compromisos: «M’has escollit, sí, però per a cada tema et torno a consultar,per conèixer el teu posicionament en cada moment.»

En aquesta línia hi hauria també el procés revocatori, el recall election, implantat en alguns països anglosaxons?
En efecte. Aquest tipus de coses. El corrent de fons se centra en: «Si sóc un representant polític, haig d’apostar per més discussió oberta i més diàleg amb els electors.» I, en segon lloc: la sobirania delegada no és una sobirania autònoma: «L’haig de contrastar permanentment.»

En resum, mantenim la democràcia representativa però afegint elements com la democràcia líquida, processos revocatoris, consultes… El representant ha de pensar i creure’s el lema «m’has d’anar aprovant al llarg del període del meu mandat allò que vaig fent».
En efecte, seria això. Amb diàleg permanent, amb oficines parlamentàries transparents…

Com es comuniquen representant i representats en aquest nou escenari que dibuixes?
Jo dono una gran importància al factor tecnològic. Els intermediaris continuen sent necessaris. Els mitjans de comunicació compleixen una doble funció social: preguntar allò que no vol ser explicat, i, segon, donar marcs d’interpretació. Però sense renunciar a tot això ni menysprear-ho, la veritat és que hi ha una nova oportunitat per afavorir la relació directa, el diàleg directe, que, a més, pot ser de molta qualitat.

Ens desgranes els elements més importants d’aquesta comunicació directa?
Un element que per mi és central és tot el que està al voltant de l’agenda pública. Si tu ets el meu representant vull saber el que fas, amb qui et reuneixes, en què estàs treballant. S’ha de posar a disposició de tothom l’agenda pública del representant mitjançant alguna plataforma tecnològica. Tinc dret a saber què fas, amb qui i quan. El vell axioma de «amb tu però sense tu», això no. Això s’ha acabat. Un altre que em sembla vital: ser representant no et dota especialment d’un coneixement complet. Et dóna la legitimitat democràtica, però no el coneixement. Per tant, la major part de les coses que hauràs de fer, les hauràs de preguntar, consultar o demanar a aquells que en saben. D’aquesta manera pots formar-te un criteri polític propi. Es tracta de com fer d’aquest procés d’escolta, de recerca, un procés de coneixement polític compartit. I tercer element: allà on sigui possible, apostar per la democràcia reforçada. Vull dir fer consultes, debats, discussions obertes… En el fons, es tracta de demanar validacions i contrastos a l’electorat. En resum, tres elements fonamentals: què faig, amb qui i per què. Com construeixo la meva opinió i la meva decisió. I com la revalido, la reforço socialment. Ja sé que no en tot es pot avançar alhora i que la gradualitat, la progressió, pot ser una opció reformadora profunda. No ho vull tot ja. La impaciència no és la millor consellera per aconseguir els objectius, però el camí ha de ser aquest: transparència màxima, coneixement compartit, codecisió.

Demanes que el polític ho faci de manera directa amb els ciutadans. Per tant, penses en la necessitat de construir canals de comunicació directes. Però el representant no ho pot fer pel seu compte. Necessita el vistiplau, l’aprovació, del seu partit. I aquí pot tenir problemes.
En efecte; arribem al nus gordià de la qüestió. Cal actualitzar les nostres regles del joc: llei de partits, llei de finançament, llei electoral. El dèficit normatiu és molt bèstia. És el que fa de tap.

Com assoleixen els ciutadans canvis d’aquest tipus quan van contra el poder establert?
Una cosa que ens aniria molt bé seria renovar la normativa, les regles del joc. La segona seria trobar més punts de connexió dins-fora. Dins de cada força política hi ha actors de canvi, persones que tenen una lectura crítica sobre el funcionament dels partits, que creuen que hi ha aspectes que són millorables i que estan compromesos amb la idea que hi hagi més debat, més democràcia. S’han de construir més ponts entre l’exigència d’aquelles persones i col·lectius
que fan una crítica persistent a la nostra arquitectura institucional i, alhora, la gent que des de dins dels partits (agents del canvi) pot ajudar en l’evolució. Tot ha de ser menys confrontatiu i més de construcció d’aliances dins-fora. I tercer: cal animar i desitjar molta sort a la formulació de nous actors polítics amb altres regles i maneres de treballar. La competència és sana a tot arreu. També a la política. Cal superar el model tradicional de partits polítics que coneixem. En resum, canvis de les regles del joc. Plataformes internes i externes que revitalitzin l’estructura dels partits. Emergència de nous actors que des de l’apolítica, l’antipolítica o l’altra política s’incorporin a l’escenari.

Hem vist ja en altres escenaris territorials el trencament del nus gordià de què has parlat?
No m’atreviria a dir que s’hagi pogut tallar encara en algun indret del planeta. Però hi ha moltes experiències de gent que fa política i no està als partits polítics.

Estem parlant tota l’estona sobre la necessitat d’un procés transformador, que normalment és un concepte lligat a moviments polítics progressistes. Creus que és possible transformar conservant, sent conservador? T’ho diré d’una altra manera: estem veient que el vot popular cada vegada fa costat a opcions més conservadores. Vivim un temps on l’extrema dreta va agafant més protagonisme en països del nostre entorn. Estan realment per la transformació, els ciutadans?

No puc atribuir-me la petulància de saber el que vol el poble, però crec que hi ha un consens molt general sobre el fet que l’oferta institucional i democràtica actual de la democràcia representativa és insuficient. Paral·lelament, no hi ha el mateix consens sobre el que cal fer. Però ser conscients que tenim un problema és central per començar a imaginar solucions. També crec que hi ha consens en relació amb el fet que el volum, la intensitat i la profunditat de les reformes que s’han fet en altres àmbits de la nostra societat no s’han fet en la política, reformes jurídiques que tenen a veure amb els comportaments culturals, els nous models de societat. Hi ha consens sobre el fet que l’oferta que tenim no és suficient. I, també, sobre el fet que tenim deures pendents. Hi ha més dubtes sobre el que cal fer. Independentment de quin sigui el resultat electoral conjuntural d’aquest país en cada moment, el que hi ha és l’opció de moltes iniciatives que prenen l’alternativa i pensen en nous formats polítics. Sembla versemblant que si hi ha molta activitat, iniciatives i debat en aquesta línia pugui haver-hi una majoria de gent que vulgui anar en aquesta direcció. No ho sabem del cert, és veritat. Però que la gent més dinàmica, activa, protagonista, més responsable, de la nostra societat, no es quedi de braços creuats davant de la impossibilitat, de la incapacitat de la política per fer canvis és molt important, és molt saludable. Jo no sé si són o no majoria; el que sí que sé és que hi ha una energia emergent molt potent i rellevant que vol canvis a la política. I toca sectors molt creadors d’opinió i dinàmics de manera molt transversal.

Volia tornar a l’afirmació que has fet abans en què donaves molta rellevància a la tecnologia i les noves pantalles digitals com a factor de transformació social. Hem de ser prou conscients que la meitat de la població no fa servir gens l’oferta digital i que tenim el repte de l’escletxa digital, que no aconseguim reduir, amb el que això suposa de societat dual. En resum, què fem amb la societat desconnectada?

És veritat que no tothom està en les mateixes condicions, però no estic tan segur que això generi una dualitat. La influència que està tenint la comunicació digital en tot l’ecosistema de comunicació és molt important. La formació d’opinió de la societat desconnectada està mediatitzada per les seves comunitats de proximitat. Hi ha persones que, per diverses raons, no s’informen a través de les noves tecnologies, però que reben l’input mitjançant altres persones connectades o a través dels mitjans de comunicació tradicionals, però sanament contaminats i influenciats per la comunicació digital. Per tant, acaben sent influenciades, participin o no en el món digital. No tenim, doncs, una estructura dual, ja que el nivell de contaminació dels seus entorns és molt ampli. Dit d’una altra manera: «No sóc usuari digital, d’acord, però la meva configuració d’opinió depèn d’un entorn que sí que està fortament condicionat per la cultura digital.» A més, aquesta és una tecnologia amb uns nivells de penetració i progressió molt més ràpids en comparació amb qualsevol altra. YouTube, el segon cercador del món, puja cent hores de continguts per minut, i té vuit anys d’existència. La idea és que només hi ha un ecosistema, no dos. És nou i és majoritari en el seu protagonisme, per la seva influència, per la seva projecció i el seu creixement.

Entrevista publicada en el llibre: La comunicació i la regenració democràtica i política (Col·lecció Lexikon Papers). ACCIEP (versió .PDF del llibre)

Etiquetas: , ,

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.