Barcelona en Comú: més que un primer any

La Radiografia del Canvi que Crític i Districte 11 han posat en marxa pren tot el sentit en un moment on la idea de la política vigilada es va generalitzant. Es tracta d’una revisió purament quantitativa que, en el cas de Barcelona, ens ha donat una nova perspectiva sobre el primer any de Govern.

Tot i això, el balanç del primer any de Govern d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona no es pot fer, només, des de l’avaluació del que ha fet o ha deixat de fer en 365 dies. Aquest primer any transcorregut —un temps de fonamentació política— val molt més que un any natural de gestió. No és un temps qualsevol: és l’inici, l’aterratge, el contrast, l’aprenentatge, els errors, els encerts, els reptes… i els límits.

Ada Colau i el seu equip han après —ràpidament— que una cosa és guanyar les eleccions municipals i una altra, ben diferent, és governar l’Ajuntament. I que el que es pot fer —i aprovar— a la Comissió de Govern és un ventall d’opcions limitades. Barcelona es governa des de la Comissió del Ple. És el camí que et separa, i et condiciona, des dels teus 11 regidors als 41 del plenari. I aquest òrgan té unes atribucions assignades —per llei— que no té una Comissió de Govern. Ignorar-les, menystenir-les o evitar-les és una mala drecera, un mal camí. Un error. Algunes de les primeres decisions d’aquest govern han obeït a aquesta confusió o ignorància dels límits i possibilitats de les legitimitats democràtiques (guanyar no és el mateix que governar) que un sistema regulat i de garanties proposa i articula.

En aquest primer any, Ada Colau està comprenent que cap revolució democràtica pot ignorar les reformes democràtiques, si vol ser sostenible, majoritària i profunda. És el camí que separa les victòries (electorals) dels canvis (polítics). L’alcaldessa ha reconegut fa pocs dies que no poden anar tan ràpid com voldrien. Hem sentit afirmar que aquella victòria de fa un any va ser èpica (heroica, extraordinària). I és cert. La pel·lícula —molt recomanable— que s’acaba d’estrenar, Alcaldessa (Bisnaga de Plata al millor director de documentals en el Festival de Màlaga), ho explica brillantment, amb un format colpidor, emocionant, fidel i molt transparent. Tot i que emmirallar-se (o refugiar-se o enyorar-se) en l’èpica és un mal camí. Els herois tendeixen a sentir-se superiors (moralment), creuen —irremeiablement— que guanyen perquè guanyen les seves raons (sublimades en una força única i excepcional), raons que transformen la seva ètica en estètica política. Guanyen perquè són millors, sí; però això no sempre significa tenir tota la raó, ni tot el poder.

La primera gran lliçó d’aquest primer any té a veure amb l’equilibri entre poder i competències, poder i representació, poder i responsabilitat. Colau ja no és Ada. És l’Alcaldessa, i això no significa trair orígens ni principis, ni lleialtats. Significa entendre que l’agenda —i les obligacions i les responsabilitats associades— no poden ser una llosa o un càstig. Ni una rèmora, ni un inconvenient. Ni un perill per a l’autenticitat o la desitjada coherència.  Representar-nos a tots és la primera de les obligacions d’una alcaldessa. Governar per i des de la majoria, és la segona. Liderar un projecte polític, la tercera. Aquest és l’ordre. Inalterable, insubstituïble, des d’una voluntat i vocació democràtica de fons.

L’objectiu de tot govern és servir la ciutadania, amb tota la seva complexitat social, d’orígens, de sensibilitats… i interessos. Entendre que Barcelona, com tota gran ciutat, és molt complexa i que no pot governar-se des d’una estricta visió ideològica. Fins i tot, en el cas de disposar d’una majoria política suficient, governar una ciutat requereix ampliar la base del consens polític i transformar-lo en consens ciutadà (lliçó número 1 del maragallisme).

Això no implica renunciar a les prioritats pròpies d’una majoria progressista, però cal construir aquesta majoria que, ara per ara, no existeix políticament, si es vol convertir l’espai polític en un espai fundacional. Cap pilar s’aguanta sobre terra inestable i poc sòlida. Òbviament, treballar per construir aquesta majoria és incompatible amb el sectarisme. Si es tracta de construir una hegemonia «d’esquerres, sobiranista i constituent», com intueix en Roger Palà, serà impossible trobar la majoria progressista necessària per a governar la ciutat. Les hegemonies són processos lents, d’acumulació, agregació i superació. No de força. L’entrada de Jaume Collboni al govern significa una aposta molt més que numèrica. Collboni (el que representa, representava i representarà) val més que els 4 regidors que augmenten la majoria fins a 15. Aquesta suma és potencialment multiplicadora.

Hi ha una qüestió fonamental derivada d’una lliçó de la història de la Barcelona democràtica: han fracassat sistemàticament totes aquelles forces polítiques que han subordinat el servei a la ciutat a altres prioritats polítiques (és el cas recurrent de CiU i d’ERC … i podria ser la temptació d’Els Comuns). Colau té molts reptes: construir un partit, és un d’ells. I molt absorbent. Però governar Barcelona —amb nous models, estils, i prioritats— reclamarà tota la seva energia, entusiasme i vitalitat. El més important serà construir un projecte de ciutat a l’alçada dels nous temps. Un projecte que ha d’integrar els nivells macro i micro (lliçó número 2 del maragallisme); que tingui l’ambició de ser un node rellevant en la xarxa de ciutats europees i mundials; que es proposi aprovar d’una vegada per totes l’assignatura pendent de la governació metropolitana, entre moltes altres.

El pacte Colau-Collboni (que sense la seva complicitat personal, sense la seva confiança mútua no hauria estat possible) té un gran desafiament per davant, més enllà del govern diari. Es tracta d’esclarir si és  un pacte de necessitat (una crossa que cal suportar, un temps i una mica de poder que cal guanyar, respectivament) o si és una oportunitat per a crear el tàndem de la nova política progressista a Barcelona… i a Catalunya. No ho sabem.

Les tensions internes, les contradiccions i les estratègies de cada partit, o els horitzons de cada líder, poden reduir aquest pacte a un acord conjuntural, d’aritmètica. El repte és saber si hi ha la possibilitat de convertir la matemàtica en política. Una política que reconegui que la revisió del passat —i la seva culpabilització— no pot ser més rellevant que el futur per construir, que hi ha tant per a aprendre com per descobrir. Una política que reconegui que Els Comuns representen una llavor de canvi polític instituïble per a una socialdemocràcia esgotada i desorientada. Una política que permeti més que treballar plegats, construir plegats. El tàndem. És possible?

Barcelona pot ser un exemple de construcció de majories polítiques que funcionen. Ho ha estat en el passat, pot ser-ho en el futur. Però el repte fonamental és com no renunciar a una Barcelona de sempre (èxit, reconeixement, excel·lència i atracció) amb la nova Barcelona, la que faci present les persones, els temes i els barris «invisibles». Una nova Barcelona que no renuncia a les obligacions ni a les ambicions d’una metròpoli que competeix en el món global, i, alhora, no està disposada a que el preu a pagar sigui la ruptura social o el desequilibri econòmic. Construir, però, un nou model és molt més que oposar-se al vell. Aquest salt, de resistir, oposar, lluitar contra… a proposar, impulsar i gestionar el que és nou és un pas que reclama tanta paciència, com gosadia; tanta humilitat com intel·ligència. Tanta revolució com reformes sigui capaç d’integrar.

Els processos de participació sobre els quals s’articula gran part del sorgiment de Barcelona en Comú i que constitueixen la seva lògica i metodologia són lents i, a voltes, entren en contradiccions amb la funció que se li suposa a l’Administració. L’aplicació d’aquests processos per a promoure el diàleg amb el teixit social i fer-lo partícip de la construcció del Pla d’Acció Municipal és un encert, un camí estimulant i indicatiu.

Aquest any ha estat molt més que un any. Però el tema de fons és saber si avui comença un nou Govern o es reforça l’inicial, simplement. Si les urgències d’uns i les necessitats dels altres els fan conservadors o arriscats… Si es vigilen o col·laboren. Si sumen o multipliquen.

Publicat a: Crític (9.02.2016)

Articles d’aquesta sèrie ‘Radiografia del canvi’:
– Promeses electorals… haurien de ser un contracte social? (Xavier Peytibi, 22.06.2016)
– ‘Ciutats del Canvi’: una radiografia del canvi possible (Edgar Rovira, 27.07.2016)


Articles d’interès:

– “Son necesarios un Parlamento y un alcalde metropolitanos”, Ada Colau (Entrevista de Màrius Carol. La Vanguardia, 12.06.2016)
La pugna entre independentistas y comunes explicada en nueve municipios (Arturo Puente. eldiario.es, 16.06.2016)

Etiquetas: ,

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *