Maragallisme? Els llegats (polítics) no s’hereten

De què és símptoma el desig transversal d’identificar-se amb la figura i l’obra de l’alcalde Pasqual Maragall? Abans d’intentar respondre aquesta pregunta poden ser oportunes dues consideracions prèvies: Primera, en aquest fervor ‘maragallista’ hi ha sens dubte una bona dosi d’oportunisme i, en alguns casos, de groller oportunisme. Però seria degradar d’entrada el debat reduir el fenomen a aquesta explicació. Una segona consideració és preguntar-se si ha existit o continua existint alguna cosa semblant al ‘maragallisme’. Probablement la resposta més encertada és que no va existir ni existeix res semblant a un corrent polític i de pensament liderat i articulat per Pasqual Maragall… però, tothom dóna per fet que alguna cosa que respon al nom de ‘maragallisme’ està ben present en la memòria col·lectiva.

Potser és un sentiment de nostàlgia d’un temps passat idealitzat que l’evolució posterior dels governs de la ciutat (i de la Generalitat de Catalunya) hauria potenciat. Una nostàlgia que rau en les millors imatges i records col·lectius d’autoestima i orgull de la majoria dels catalans com, per exemple, els JJOO. Paradoxalment, l’èxit de la Barcelona de Maragall ha comportat conseqüències que no s’han sabut gestionar prou bé: l’estela de l’èxit de BCN va portar a l’acomodació dels seus successors i a beneficiar-se de la inèrcia generada. També, cal dir-ho, no és fàcil superar el cim més alt. Un cop arribes, tot és baixada. Però el que és cert és la percepció que tot el que ha vingut després no té l’alçada política i personal del lideratge i de l’obra de Pasqual Maragall. Tot plegat, amb el pudor i la recança de parlar d’herència d’algú que encara és viu i que no podem ni interpretar ni escoltar.

D’aquí rau, segurament, l’interès per la seva herència política. La pegunta clau és qui pot reclamar aquesta herència, qui la pot reivindicar i qui pot fer-la seva encara que no la pugui ni reclamar ni reivindicar. I encara més: les herències polítiques es poden heretar? Són transferibles? Aquesta setmana, en la primera volta de les eleccions presidencials del Brasil, hem tingut un cas que pot il·lustrar-nos, malgrat les grans diferències culturals i polítiques. La intenció de vot de l’expresident Lula da Silva era del 37%, però el seu hereu, Fernando Haddad, només va aconseguir retenir el 29%.

Les herències polítiques no són transferibles, crec. Tampoc els llinatges han reeixit en el nostre context més immediat. Recordem el fracàs polític del fill d’Adolfo Suárez en la seva aventura política. O el cas d’Oriol Pujol i Ferrusola, tot i que són moments i circumstàncies ben diferents. Els electors tenen un instint polític especial per a identificar el que és excepcional, únic, irrepetible. Crec, doncs, que caldrà repensar més aquest vincle de valor en clau de mestratge, influència i inspiració. La millor herència no és un patrimoni exclusiu o privat. La millor herència sempre és una llavor, una mirada, un horitzó.

En tot cas, benvinguda sigui la reivindicació de Maragall, si això suposa la voluntat de governar la ciutat amb una idea força de Barcelona com a actor amb personalitat pròpia en la xarxa de ciutats globals, amb un projecte estratègic metropolità (català, espanyol, mediterrani, europeu), amb una cerca permanent de sintonia amb les diverses sensibilitats dels barcelonins, amb un lideratge fort, amb un estil singular, i amb una gran solvència tècnica.

Publicat a: Crític (11.10.2018)

Articles dins la secció d’opinió i anàlisi de Crític:
– Una política que estimula i no prohibeix: què és la teoria econòmica del comportament? (Antoni Gutiérrez-Rubí. Crític, 3.05.2018)

También te recomiendo:

Etiquetas: ,

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.